Pols blanca, bell espectacle natural

Fa unes hores ha començat a nevar, com molt sovint passa aquests darrers dies, però avui és especial.

De bon matí a 0,7ºC

21 d'octubre de 2010, 07h37, el termòmetre exterior marca 0,7ºC. Un matí fresquet, el cel clar, encara es veu el Cinturó d'Orió.

Acabo d'entregar el rapport de Stage Opérateur, que tenia ahir com a data límit - he aconseguit que la senyoreta de la neteja m'obrís el despatx per deixar-lo a sobre de la taula - així que perfecte. Cal dir que aquest document l'he acabat aquesta matinada cap a dos de tres.

Avui m'espera la finalització d'un treball per presentar demà i l'estudi d'una de les meves creus de l'any passat, "Transferències Tèrmiques" (o "Calor", com se li diu a Barcelona).

7h54, el termòmetre encara es diverteix i ha baixat a 0,5ºC. Ja es veu un color taronja a l'horitzó, el sol s'està enunciant.

Em faltaria per explicar-vos dos títols: "London" i "La Cruz' " però és hora d'anar a classe. Ben aviat vindran novetats.

Un nou i bon dia comença, ànims a tots!

Marc

Retrobament amb Centrale

M'he saltat dues setmanes de blog... d'això se'n diu començar bé.

De fet, aquestes dues setmanes m'han servit per retrobar Centrale, amb les seves presses, les informacions a última hora, el haver-ho de fer tot al

mateix moment... I com ja sabeu això és el que porto pitjor. També hi ha però l'altra cara de la moneda que són totes les activitats que arribem a fer amb les associacions i d'altres. Ara és període de reclutament i tot el campus bull d'activitat. Aquest any estic fortament implicat en el Piston Ski i en el club de photo, CentraleNum.

Com a notícies importants, avui hem (CentraleNum) inaugurat una exposició de fotos a l'edifici de l'escola que dóna visibilitat a la nostra feina.

Una de les fotos de l'exposició

Altres fotos de la sel·lecció es poden veure en el meu Picasa.

Altres notícies, aquest cap de setmana hem anat amb la CC (comunitat cristiana) a passar un parell de dies junts a la "Abbaye de la Pierre qui Vire". Un lloc molt maco i tranquil però que ens ha fet un fred impressionant. Valoració: bé per trobar una estona de pregaria, malament per avançar la feina per fer.

I d'altres coses amb les que estic ocupat: organització d'una visita per París pels avis, S&I i C&U, arrencada del projecte EcoCSCRacing (competència del Formula Student de l'ETSEIB on està l'Anna Manich), examens a la vista d'assignatures d'aquest any i de l'any passat a recuperar, posada en marxa del Piston Ski i de Centrale Num, alguna que altra festa que cal anar-hi, l'escalada (aquest any faig escalada com a esport universitari), el francès i l'anglès... i tot això enmig de classes d'assignatures ben variades. Ah, i l'habitació! Que li cal una bona repassada des del dia que vaig arribar que no vaig tenir temps d'endreçar (de l'habitació no us ensenyaré fotos de moment...).

Amb tot això us desitjo molta empenta pel començament de curs a cadascun de vosaltres. Recordeu que per rendir al màxim (o per rendir una mica ni que sigui) cal preservar les hores de son! És per això que jo ara us deixo i me'n vaig a fer nones.

Una forta abraçada a tots!

Marc

Serà diferent?

Quantes vegades ens hem preguntat això al refer quelcom ja viscut? A voltes perquè no volem que canviï, a voltes perquè posem tota la fe en que sigui una experiència nova però tenim por de que es repeteixi allò.

Heu vist que he canviat el format del blog, m'ha agradat, ho faré més sovint.

Avui és un d'aquells dies en què la inspiració ve i se'n va com en una Jam-Session sent aparèixer i amagar-se un instrument. Però m'he obligat a escriure ja que hi ha molt de què escriure: Taizé, rentrée, Pistus, Jam-Session, assignatures, projectes a acabar, WW... Ho haurem de fer a pams i, encara que intento escriure tot i tenint els ulls clucs, cal dir que és força endormiscant...

Però de vegades el ulls clucs deixen anar les idees tal com surten. La pregunta era; serà diferent? Ara em ve al cap el Pistus (o Piston Ski). Trobo que necessita uns quants canvis si volem oferir quelcom de qualitat. Jo sóc el responsable de la "démarche qualité" cosa que em permet desenvolupar les meves idees amb una excusa prou vàlida. el problema és que l'associació té una presidència bastant estàtica i això afecta a tot l'equip que treballa sense molts ànims i amb no gaire ganes. Però no és la meva feina de motivar tot el personal, sinó del President (en aquest cas presidenta) i si no en sap que foti el camp i deixi als altres! Si va molt per lo pràctic i les necessitats immediates i no es preocupa de l'estructura de l'associació i tots els membres, la cosa se'n anirà a norris. Bé però deixarem passar un temps a veure com evoluciona tot i si m'accepten algunes proposicions.

Avui ja veieu que no guardo cap ordre, estic fent que aquest escrit sigui un mirall del que penso en aquest moment.

Aquest vespre he descobert les Jam-Sessions a l'escola. Ja sabia que n'hi havia, però no era molt conscient del que era ni del nivell que hi havia. Les Jam-Sessions son sessions d'improvisació on diferents músics entren o surten del escenari tal com volen i a sobre d'una base, cada instrument va improvisant una melodia pròpia però que encaixa perfectament els altres que l'acompanyen. I he vist que en la propera i puc participar; no amb instruments, no en sabria, sinó amb la veu... ho provarem, a veure què dóna...

Ja us allibero de llegir pensaments d'un costat a l'altre sense cap tipus d'ordre. Només us dic que estic viu, estic bé, ja comencem amb feina, el futur immediat m'espera amb molta, molta feina, però tinc ganes de fer-la bé, així que som'hi!

Està plovent, dormirem bé avui. Demà serà un bon dia.

No sé perquè ho dic això, però tinc una bona sensació. Bona nit.

Crisi com excusa? Ja n'hi ha prou!

Prou parlar de Crisi!!! Ja ho sabem que estem en crisi, ara toca posar-se a treballar!!!

Última setmana

Només dos mots, que l'altre dia ja vaig escriure molt i aquest vespre encara he d'estudiar.

Ja sóc a l'última setmana d'aquest primer curs a l'École Centrale Paris. (durant l'estiu en faré una valoració). L'última setmana, però no com les que estava acostumat al cole, una setmana tranquil·la amb activitats i festes... No. Estem carregats de feina fins l'últim dia!!!

Avui hem fet la presentació del projecte anual. Hem treballat per Airbus en la temàtica dels carburants alternatius al querosè tot construint una eina per valorar la maduresa tecnològica, mediambiental, qualitativa i econòmica. Quelcom de molt gran, però per fi ho hem acabat. Ens han promès bona nota i el client (Airbus) està molt content, així que genial.

La resta de la setmana, em queden dos controls finals i dos mini-treballs a entregar que ens van donar la setmana passada. Així doncs, no tinc excusa per avorrir-me.

Cal però que trobi el temps per anar al banc, fer les maletes, les caixes... Però no patiu ja que es pot no tenir temps? De fet el temps no es té ni es deixa de tenir, és quelcom que passa... però com podem definir el temps sense utilitzar el mot temps o el seu significat? Podria el bosó de Higgs canviar la concepció del temps (que tothom entén, però ningú no sap explicar) com en el seu dia es va creure amb altres partícules elementals?

(Perdoneu-me, un dels treballs és de filo i estem parlant del temps...)

Us dic que no patiu perquè fins i tot trobarem l'estona per sortir a fer la festa grossa i per fer la "grasse mat" el dia següent. (grasse mat = grasse matinée = dormir fins ben, ben tard...)

D'aquí una setmana i unes hores ja estaré volant cap a Barcelona. Sabent que hi tornaré al setembre, no em fa pena marxar de París, sinó que em fa molta il·lusió tornar a la terra, poder veure-us a tots i recuperar el Català com la llengua principal del meu dia a dia!

Me'n torno a estudiar. Un petó i fins ben aviat!

Marc

Noves fresques

Com podeu veure avui he publicat tres articles. De fet els tres són el resultat del cúmul d’experiències viscudes aquests darrers dies, però no són més que una selecció. Podeu començar pel que es titula “El promès: Un dimecres que semblava qualsevol” ni que sigui per llegir la introducció i després podeu prendre el temps (o no) de llegir el que més us vingui de gust.

Aquest serà el més curt de tots (començant per que escriuré coses pràctiques i acabant per que ja son tres quarts de dues de la matinada...).

Ja queden només dues setmanes per a que torni a Barcelona i cada cop en tinc més ganes. No pas ganes de deixar París, ja que tinc la certesa de tornar-hi al setembre, però ganes de veure la família i els amics, ganes de parar el ritme frenètic de les classes, treballs i exàmens en continu.

Tinc moltes ganes de veure el galliner, que fa uns dies va celebrar el seu comiat al grup d’Universitaris Loyola (podeu veure un dels dos supervideos a la primera pàgina del web del casal http://www.casalloiola.org/ ). He de confessar que em va caure alguna llàgrima.

Una altra notícia és que ja tinc stage per l’estiu, gràcies als meus estimats tiets. Però potser més important és que hem decidit amb la meva mare que aquest estiu viuré a Barcelona a casa dels mateixos tiets. Moltes raons ens han portat a aquesta decisió i pensem que és molt encertada i farà molt de bé.

En àmbit acadèmic no es pot dir que hagi fet un any per tirar coets, però sí que m’hi he defensat. Hi ha molts factors que han influït durant aquest curs, que analitzaré amb calma durant l’estiu, que l’han fet particular, especial, difícil, únic... i un repte per l’any que ve. Ara em queden dues assignatures a acabar i examinar-me més la presentació d’un projecte que hem fet durant tot l’any (més dos controls de llengua i un parell de treballs de síntesi, però això no compta). I bé després d’això descans...

Descans intel·lectual, que no físic, ja que el treball d’obrer no permet gaire descans físic, però el canvi d’aires m’anirà molt bé.

Al final d’aquests tres escrits no em queda gaire cosa a dir (i millor per aquells que han gosat llegir-los!) només em queda enviar-vos una forta abraçada a cadascú i em permeto afegir un missatge personal:

Nacho, compto amb tu! Dóna-ho tot!

Marc

Veure't, sentir-te, això és el que cerco

“Église de Sant Ignace. Una església gòtica, allargada i alta amb capelles a cada costat. Amb aquesta esplendor esperem trobar un gran i majestuós altar, però no hi és. Les cadires estan disposades en cercle utilitzant l’espai de les capelles i deixant una gran plaça al bell mig de l’església amb un petit i senzill altar quadrat.

Una creu (tipus la del cole) el presideix. Tres ciris a l’altra banda li donen la claror suficient.. Als peus del Crist, unes flors, i recolzat contra l’altar una imatge del Sagrat Cor de Jesús que sembla que floti sobre d’un bon munt de petites espelmes que li donen un aspecte màgic, juntament amb el seu somriure càlid.

La celebració es titula La Messe qui prend son temps. M’han calgut vuit mesos per descobrir-la i venir-hi per primer cop.

A l’entrada una noia m’explica, per si de cas, que és una missa més llarga del normal, que hi ha un temps de pregària en silenci i un temps de compartir en grups petits. Una petita orquestra assaja mentrestant. L’església es va omplint, l’orquestra ha parat...

La missa comença.” Reflexions just abans de començar la celebració.

Reflexions d’ara tot recordant el que vaig sentir durant la celebració.

“Tot comença normal, uns quants cants (molt participats com a la majoria de parròquies franceses) i les lectures... alto! L’evangeli l’ha llegit una noia d’entre nosaltres sense anunciar-lo ni acabar amb “És Paraula del Senyor”. Agafo el meu paper i veig que és normal, primer es fa una lectura de l’evangeli per reflexionar-hi, proposar-hi un ensenyament i després fer la Proclamació de la Paraula llegit pel diaca. Una Proclamació en que tothom estava dret a la plaça del mig de l’església escoltant la Paraula.

Moment de silenci, de reflexió, de pregària. Em sento buit. N’he perdut l’habitud. Què faig aquí? On sóc? On vaig? On ets que no et veig? Silenci. Contemplo les espelmes i tothom assegut per terra. Em recorda Taizé i les pregàries del Casal. Silenci. Em recullo dins meu i sento ràbia. Ràbia, perquè? Massa preguntes sense resposta. “Senyor, et demano gràcia per tal que totes les meves intencions, accions i operacions siguin sempre dirigides vers la lloança i servei de Sa Divina Majestat”. Pregària de Sant Ignasi apresa en els Exercicis Espirituals. Silenci. Només em surt un “sóc aquí Senyor”.

Es la celebració de la Santíssima Trinitat. En el temps per compartir hem format un grup de quatre, cadascú diu què li ha xocat més de l’evangeli, quina veritat, quin misteri. Jo no dic res. La senyora més gran al final em convida a parlar. Jo confesso que no he reflexionat gaire sobre el text, sinó que era el primer cop que venia i que m’hi sentia a gust. La senyora em somriu i em diu que potser és aquesta la veritat que el Senyor volia transmetre’m avui. Potser sí, no ho sé, estic confús.”

Un petit temps de partage autour de quoi manger et boire a suivi l’eucharistie. J’ai connu Vivianne, Anne-Sophie, Johny et deux ou trois autres de qui je ne me rappel pas les noms. Elle a l’aire très sympathique et vivante cette communauté de l’église St. Ignace de Paris. Il a fallu trop de temps pour que je la connaisse, mais je pense y aller plus souvint. Par l’instant j’y irais ces deux prochains dimanches avant les vacances d’été pour la connaitre mieux. C’est sympa, c’est un mélange entre messe française, Casal et Taizé.

Je pense que c’est un truc comme ça qu’il me faut, mais cette affirmation n’est qu’un raisonnement. What about feelings?

Où suis-je ? Où vais-je ? Pourquoi je ne te vois ou sens pas à mon côté, mon Seigneur et mon Dieu ?

(Una estona per compartir al voltant d’una mica de menjar i beure ha seguit l’eucaristia. He conegut a la Vivianne, la Anne-Sophie, el Johny i dos o tres altres de qui no recordo els noms. Te pinta de molt agradable i viva aquesta comunitat de l’église St. Ignace de París. Ha calgut massa temps per a que la conegui, però penso anar-hi més sovint. De moment hi aniré els propers dos diumenges abans les vacances d’estiu per la conèixer millor. És divertit, és una barreja entra missa francesa, el Casal i Taizé.

Jo crec que és alguna cosa com això el que em cal, però aquesta afirmació no és que un raonament. I què hi ha dels sentiments?

On soc? On vaig? Perquè no et veig o et sento al meu costat, Senyor meu i Déu meu?) Traducció de les reflexions de just després de la celebració.

No sé què és exactament això que acabo d’escriure, però correspon al diumenge passat que vaig descobrir la comunitat de Sant Ignasi de París i la seva eucaristia especial anomenada la MT o la missa que pren el seu temps.

Marc

El promès: Un dimecres que semblava qualsevol.

Ja fa molts dies que no escric i que hauria de fer-ho. Molts dies on hi ha moltes coses a explicar. Podria començar potser per la manca de ganes d’escriure. Últimament he viscut moltes experiències però cada un dels dies m’han mancat les ganes d’escriure-ho. Per sort en algunes he pres nota i amb això podré fer memòria i explicar-vos-ho de la manera més fidel possible, com si sigues una nova fresca del dia.

Ja us aviso que el d’avui serà llarg, però separaré els temes per grans espais així podeu saltar d’un a l’altre.

Començo per el dia en que us vaig deixar amb el caramel a la boca (ho sento molt, els dies següents no em vaig veure en cor d’escriure).

Doncs bé, com ja vaig explicar, era un dimecres qualsevol que no havia passat gaire cosa durant el dia. Al vespre però, tenia una cita, la Bayadère, a la Òpera Nacional de París. I l’aventura va començar ja a la residència on amb cinc o deu minuts vaig haver de dutxar-me i vestir-me amb americana i tot.

Les entrades pel ballet les vam aconseguir a través d’una activitat de l’escola i per això anàvem uns quans plegats. Vam caminar ràpid per agafar el RER (el tren de rodalies de París) però en vam perdre un i extraordinàriament el següent va trigar gairebé un quart d’hora a passar, ja estàvem tots preocupats perquè no arribéssim a temps i no ens deixessin entrar al primer acte! Ja ens veieu en els canvis de línia corrents pel metro les noies entalonades i amb vestidets, els nois amb americana i ben pentinadets. Finalment vam arribar dos minuts tard i no vam poder accedir als nostres llocs. Per sort hi havia un compartiment al costat que estava mig buit i vam poder entrar-hi. Amb una visibilitat gairebé nul·la vam assistir al primer acte.

La Bayadère i l’Òpera de París... un somni. L’activitat de l’escola que us parlava abans, tractava de conèixer l’Òpera de París per fora i per dins, el seu funcionament, el costat tècnic (genial!) i el costat artístic (màgic)... una maquinària immensa que a l’hora de la representació s’uneix tota i crea un esdeveniment únic. La Bayadère és un ballet molt conegut pel tercer acte. De fet la història passa a la Índia on un rei vol casar la seva filla amb el cap de guàrdia, però aquest està enamorat d’una jove de qui un sacerdot poderós de la cohort també hi està enamorat. Rencontres discrets, amor amagat, descoberta i traïció tot això sense cap mot, només ballat. Doncs bé, la jove en un moment balla pel rei i amb ell la seva filla i el cap de guàrdia, i rep una cistella de flors, però a dins hi ha una serp venenosa que la pica. Moribunda rep l’opció de prendre un antídot a canvi de casar-se amb el sacerdot de qui no està enamorada, però escull morir per l’amor fidel al seu estimat, el cap de guàrdia. Doncs bé, aquest, amb la gran pena i desesperació que du a sobre per haver perdut la seva estimada somnia que la veu... I aquí és on entra el tercer acte.

El tercer acte és el somni que viu el cap de guàrdia, imagineu-vos tota l’escena blanca, la llum tènue i una trentena de ballarines que van baixant del cel amb un moviment lent, calmat, compassat, a poc a poc, una música que acompanya, tots els moviments perfectes i tots sincronitzats, màgic, un somni... realment un somni recreat amb el millor encert.

Vaig sortir de l’Òpera amb un... [sospir] uau!

Però la meva vesprada no havia fet res més que començar. I el moment clau va ser aquí.

Tot just sortir, la gran majoria volia tornar a la residència, però el Sebastián (argentí) va proposar de passejar una mica per París i sopar alguna cosa. Vaig dir que sí i va ser la millor decisió en molt temps.

Era una nit molt agradable, no feia ni calor ni fred. La ciutat estava viva, però bategava a ritme lent. Vam escollir una direcció i vam començar a caminar. Vam parlar de mil i un temes diferents, sobretot de com estem vivint aquesta estada a l’estranger i de com vivim al costat dels altres estudiants francesos, sovint molt tancats en els seus grups i difícils de fer trencar l’escorça. Parlant del canvi que això està provocant en les nostres vides, les noves projeccions que ara fem i abans no fèiem pas. Parlant també del futur, del que ens espera demà. Ell està vivint, des de fa poques setmanes, al centre de París, en un apartament que li costa car, però que diu que li val molt la pena; li ha permès entrar en la vida parisina. I canvia. No és pas la vida del campus aïllat de Centrale. París batega i ho fa d’una manera particular. Aquell vespre vaig tenir-ne un tast.

Vam arribar als peus de la Madeleine, un edifici enorme en forma de temple grec. A sorpresa de tots dos vam veure que el nom de veritat era Sainte Marie Madeleine i que era una església! Vam seguir caminant tot travessant els Champs-Élisées i caminant per la rue Montaigne un dels carrers més chics de tot París, en el 16^ème arrondissement el barri chic i amb més classe de París. Un carrer ple de botigues, perdó boutiques de les més altes marques, cotxes impressionants, hotels 5* grande luxe i no sé què més... Cal dir que el carrer mira cap a la torre Eiffel i que li dóna un aire encara més encisador.

En aquest punt ja havíem caminat molt i encara no havíem menjat, doncs som-hi, busquem un restaurant. Al final de la rue Montaigne vam trobar un restaurant molt maco amb terrassa i vista directa a la torre Eiffel. Vam seure-hi a quarts d’onze del vespre. Ja sabia que no seria gaire barat, però valia la pena. Vam demanar un tartare (car crua assaonada) absolutament deliciós i un vi com feia temps que no n’havia pres. Sopant a la claror de París, amb vistes a la Tour Eiffel, un plat deliciós i una conversa interessant... què més es pot demanar (sí d’acord, que sigui amb la noia dels meus somnis, però no era el cas). No vam menjar res més, trenta euros per cap ja ens va semblar prou.

Amb això ja era vora la una i calia tornar a casa ja que l’endemà tenia classe a les vuit, però el metro estava tancat i per tant també el RER, doncs calia agafar un Noctilien, un bus nocturn. Però abans havíem d’arribar fins a la parada. (Per a que us feu una idea, imagineu que esteu al Poble Nou o a Horta i que heu d’agafar un Nit’Bus per anar a Terrassa. Cal anar fins a Plaça Catalunya per agafar-lo, ja que només surt d’allà). Com no teníem més transport a l’abast i ja estàvem cansats de caminar, vam optar per el Velib’ un tipus Bicing a la parisina (i que està obert les 24h!). La vesprada continuava amb una passejada en bici vora el riu, amb quatre cotxes que circulaven i unes aigües tranquil·les que reflectien els tres núvols del cel i la llum de la lluna.

Vam arribar a Chatelêt (una gran plaça d'on surten la majoria de Noctiliens) i aquí ens vam acomiadar amb el Sebastián de la vesprada tant viscuda.

No hi hauria continuació del escrit si tot hagués acabat aquí. Poc després d’haver-me assegut al bus, van entrar dues noies amb maletes i una d’elles tenia un aire familiar. Van asseure’s al darrera meu, en diagonal i vaig començar a sentir-les que parlaven en castellà. Estaven alegres i anaven rient, parlaven de la gent del bus i reien sense saber lo perillós que és ja que qualsevol podria entendre el castellà, com per exemple jo. De tant en tant una anava repetint “aquell noi em sona” i jo les mirava de reüll, perquè ella també em sonava.

Eco! La White Bang! Vaig girar-me i els hi vaig dir, ja sé de què et conec, tu vas venir a una festa de l’escola no fa gaire temps! Efectivament. Vam començar a xerrar tots tres rient de la coincidència d’haver-nos trobat i de lo perillós que és parlar d’altri sense saber del cert que no t’entén. De Madrid i d’Erasmus a París, tornaven d’uns dies a Venècia, tornada que havia estat tota una peripècia.

La peripècia havia de continuar encara quan ens vam adonar que xerrant, xerrant ens havíem passat vuit parades. No podíem fer res, a aquelles hores (quarts de quatre de la matinada) i per aquelles contrades, no hi havia taxis ni cap medi de transport més que el bus on estàvem. Vam haver de fer tot el trajecte d’anada i mig de tornada.

Finalment vam baixar a la nostra parada (viuen molt a prop del campus) i ja bastant més cansats i apagats que al principi vam arribar a casa.

Vora les cinc del matí em ficava al llit. Havia passat una vesprada per recordar. Possiblement el millor dimecres en molt i molt temps.

(He decidit continuar en una altra entrada, ja que sinó es farà massa llarg i a més la temàtica no és molt propera.

Així doncs la continuació en la propera entrada.)

Marc

Un dimecres al vespre...

Hom diria que aquest dimecres era un dimecres qualsevol, un dimecres sense gaire imprevistos, un dimecres normal, fora potser de l'assistència a una actuació artistica.

Doncs bé, aquest dimecres no ha estat ni de bon tros un dimecres qualsevol, el podríem gairebé qualificar com el dimecres de l'any.

...

Bufalins, estic molt cansat i no lligo les paraules... son tres quarts i cinc de cinc de la matinada... vaig a dormir i demà vers les dotze del migdia us explicaré l'història d'aquesta vesprada que començà dimecres vora les sis de la tarda i acabà dijous a quarts de cins de la matinada.

Bona nit!

Marc

Dies allargaaaaaats !!!!

Doncs sí, ara entenc perquè aquest any m'estic adonant molt més dels canvis d'estació, les hores de sol canvien drasticament!

A l'hivern, a quarts de cinc, les cinc de la tarda ja era fosc. Avui he anat a passejar pel campus després de sopar, tranquil i molt maco amb molts arbres florits i un cel blau però enterenyinat... ha estat una estona de calma molt agradable... Bé, el que volia dir és que quant he tornat a l'habitació à un quart menys cinc d'onze encara hi havia llum al cel !!!

I us preguntareu, què fa aquest tronat passejant tant tard! La resposta és ràpida i senzilla, tenia el cap com un timbal. Aquest cap de setmana passat no he fet res més que treballar, avui he tingut un dia molt carregat i les dues setmanes que em queden seran del mateix estil. Així que ja veieu, passejar els vespres va molt bé per calmar l'esperit i aclarir el timbal.

Ah i tinc una bona notícia! Dins de tot aquest merder sempre es poden trobar racons de llum. Aquest dimecres aniré a l'opera Granier (Opera Nacional de Paris) a veure un ballet, la Bayadère. I això gracies a una activitat obligatoria de l'escola anomenada "Activitats d'Overtura Cultural". Ja us explicaré què tal, però té molt bona pinta!

Avui estic tranquil, tot i trobant-me davant d'una fera ferotge (aquestes dues setmanes d'examens i treballs a acabar).

No m'allargo més, vaig aprofitar aquesta bonança per fer nones.

Un petó ben gros per cadascú !

Marc

Rêve cassé

Maintenant il faut analyser qu'est-ce qui c'est passé pour savoir quoi dois-je améliorer.

Il n'y a plus de Raid pour moi l'année prochaine.

La rentrée

Hola a tots!

I sí, fa dues setmanes que no escrivia al blog. Les primera estava enmig del Pays Cathare amb un ambient impressionant ajudant a que la XIIa edició del Raid Centrale Paris sigui considerada una de les millors de la seva història. La segona (la setmana passada) no vaig trobar la combinació de temps i motivació per escriure-us, ho sento molt.

Doncs bé, avui tampoc és que estigui molt inspirat i seré una mica sintètic, opto per donar-vos titulars.

Han passat dues setmanes de ritme frenètic, de dormir no gaire més de 4 o 5 hores per nit, de cansament físic... però d'una bellesa enorme. Companyerisme, energia, il·lusió, somriures, "esprit Raid"... han convertit tots els contres en no-res. És una aventura a no perdre, una oportunitat a no deixar passar pels qui hem tingut la sort de tenir... De fet no es tracta sols de fer unes quantes excursions i preparar quatre coses per una cursa, sinó que realment aquesta associació funciona com una petita empresa, amb una estructura ben definida, amb un pressupost enorme, amb certificacions de qualitat i de medi ambient... que ofereix la possibilitat d'un aprenentatge únic en molts dominis i que serà molt ben valorat més tard en les empreses. Cada any canvia l'equip organitzador i som els qui hem estat aquest primer any a l'associació qui prenem el relleu per organitzar de la 'a' a la 'z' la propera edició, que serà ja la número 13 ! Però dels 60 estudiants de primer només podem continuar 26 i doncs cal fer eleccions. Per sort no tots els 60 es presenten però hi ha una bona competició per les diferents responsabilitats.

Per a que sapigueu una mica com va l'organització, el Raid està distribuit en un consell de direcció (le buro) de 5 persones (president, vice-president ILS, vice-president MICEE, secretari i tresorer) i de 14 sectors on a cada un hi ha un responsable (en alguns n'hi ha dos). Tots els estudiants que vindran a l'associació l'any que ve entraran a cada un dels sectors per treballar amb el responsable. Doncs jo m'he presentat a vice-president ILS que és qui coordina els sectors de Itinerari, Logística i Seguretat, és a dir els sectors de l'organització més pràctica de l'esdeveniment. És per mi... no ho sé, és enorme i penso que podré oferir el màxim de mi en aquesta aventura tant gran.

Ja sé Cris (la meva germana) que tu seràs una mica escèptica i que més valdria posar peus a terra i aplicar-me en les assignatures... però puc assegurar-vos que al Raid he après molt més d'útil que el que he après en les matèries de cara al futur després de la uni. I cal fixar-se aquí que hi ha un munt d'empreses que s'interessen molt en el Raid i que cada any li forneixen més de 150k€ per a la seva organització. No cal dir quina confiança hi donen i quina imatge tenen dels seus dirigents i responsables.

Les eleccions són el dimecres.

I bé, a part d'això, ja estic a la recta final del curs, queden 5 setmanes. Això és una bona notícia i també una dolenta. Bona perquè aviat s'acaba i torno a casa, dolenta perquè tots els treballs i examens que em queden per fer cal que els faci abans de que s'acabin els dies !!!!

Pos eso, recta final, l'esforç de titans abans de l'estiu, que ja s'anuncia mogut.

Una abraçada i fins aviat amb noves històries i notícies!

Marc

ps: ja veieu, al final no hi ha hagut titulars sinó un petit tast d'aquest gran projecte que és el Raid.

El Raid

Ja és aquí, ja ha arribat el moment.

Demà al matí marxo cap a l'Ariège per fer possible el gran esdeveniment que hem estat preparant durant tot l'any, el Raid Centrale Paris. Cinc dies de cursa intensa a peu i en bicicleta i cada dia una activitat d'aventura diferent: rafting, tir, escalada, espeleologia... És un raid itinerant, el que vol dir que cada dia canviem el campament, i tenint en compte que s'ha de transportar el necessari per 300 persones, cal una logística impressionant. Cada tram de la cursa està preparat al mil·límetre, totes les tasques estan planificades detalladament amb un membre del staff encarregat d'ella, per a que no falli res, timings molt ajustats, pressió i adrenalina que munta pels núvols... Tot això però, acompanyat de moltes ganes i moltíssima il·lusió.

Ara ja marxem a posar-ho tot a punt per quan arribin els corredors, els VIP (directors o RH de diferents empreses), els equips mediàtics (TV, ràdio, premsa...), que serà ja aquest dissabte.

Jo concretament soc el responsable de l'activitat del primer dia de cursa, el rafting. He de preparar i gestionar el descens de 200 persones en barques inflables per un riu esbojarrat. La principal dificultat estarà en els timings, he d'aconseguir minimitzar el temps d'espera, que en alguns casos podria arribar a una hora. Pero sobretot he d'aconseguir que tot es faci dins del quadre de seguretat i de les normes de qualitat a les que ens hem compromès i hem estat certificats (ISO 9001 i ISO 14001).

Els altres dies tindré d'altres responsabilitats més petites o de darrera del teló, però igual o potser més intenses.

El Genís correrà la cursa amb l'equip "Plastic Omnium 2". Podreu seguir els resultats i la classificació de la cursa dia a dia des del web del Raid.

Ara vaig a fer nones, cal aprofitar l'última nit llarga i en llit que tindré durant les properes dues setmanes!

Petons a tots!

Marc

The rush week

(Or one of those...)

Doncs ja veieu, aquesta és la setmana final de preparació del Raid (us poso el link per si algú no sap encara què és). Tot ha de quedar llest per divendres, ja que la primera part de la caravana (20Kangoos, 5 o 6 camionetes grans, 1 camió frigo...) marxa el dissabte al matí! Durant la setmana que ve (anomenada el pre-Raid) acabarem de posar-ho tot a punt d'allà estant per a que quan arribin els participants tot estigui llest.

Genís, i tu, ja ho tens tot llest??? Cinc dies d'aventura per paisatges de l'edat mitjana i activitats com rafting, escalada, espeleologia o tir amb carrabina t'esperen!!!

Jo concretament estic preparant l'activitat del rafting per als 200 participants, ja comença a estar tot lligat, però encara queda feina.

Però bé, això cal combinar-ho amb els treballs a fer i l'examen de divendres! (per sort un que teniem dijous l'han canviat de data!). El pa de cada dia.

Ah! A alguns us ho vaig comentar, la setmana passada va haver-hi les eleccions al Piston Ski i em van escollir responsable de seguretat! Potser serà per la bronca que els hi vaig fotre desprès d'un accident que podria haver-se agreujat molt, molt. Estic molt content, tot i que és un lloc petit, ja que això em permetrà implicar-me al Raid, que de fet és l'associació que més m'agrada i més gaudeixo.

Com heu pogut veure no he pogut fer la reflexió que tantes ganes en tenia... hauré de deixar-ho per a temps de més calma.

Toca tornar a la feina. Fins a la propera, amb més històries i notícies!

Sigueu bons!

Marc

Pasqua?

Aquesta ha estat la Pasqua més estranya que he passat en molt temps. Lluny de la família, lluny dels amics, sense celebracions del nivell de Raïmat... i a sobre amb classe i molta feina! Aquest any, la Pasqua m'ha passat com si no hagués passat, i això m'inquieta una mica...

Sort però, que la meva mare ha vingut a passar el cap de setmana. Malgrat tenir dos dies moixos, hem gaudit dels carrerons de París, dels grans monuments i de petits restaurants amagats del bullici de la ciutat. Això sí, la mamà tindrà cruiximents durant uns bons dies, del molt que l'he fet caminar. ;)

L'altra cara de la moneda és que durant aquests tres dies no he fet ni brot de la feina que tenia i per tant ara se'm presenten dues setmanes d'allò més dures. Però bé, com em solien dir de petit, "ajo y agua"! És el que hi ha, doncs a treballar!

Ho sento, l'escrit ha arribat petit i tard, però les circumstàncies obliguen. Potser un dia d'aquests us sorprengui amb una reflexió sobre la Pasqua i la vivència de les celebracions, però no prometo res, d'abord au boulot, qu'il y en a pas mal...

Repartint el pastis...

Bé senyors, avui els hi ha tocat als avis la part grossa del pastís i pel blog i per vosaltres us toca la part petita J.

Aquest cap de setmana hem marxat amb el Raid a preparar i ja començar a enllestir els preparatius pel gran esdeveniment, que arriba en tres setmanes! Ha estat un cap de setmana intens amb molt de cotxe (2 dies de cotxe i 2 dies de muntanya) però també amb molta muntanya. Vaig comprar-me uns bastons de muntanya per no sobrecarregar el genoll, han anat prou bé, i també a aguantat molt bé tot un dia de btt!

Aquesta setmana i fins a finals d’abril tinc un sprint de feina bastant important al que espero sobreviure amb l’ajuda del Senyor!

Ara a més, he de decidir en quina associació investir-me més a fons, si en el Piston Ski o en el Raid, tenint en compte que en el Piston Ski tinc bones possibilitats de ser-ne president. Fa dues setmanes que dubto, però m’he de decidir abans de dimecres al vespre...

És a més la primera Pasqua que passo lluny de casa i dels amics. Us trobaré a faltar i també trobaré a faltar la Pasqua Jove i les celebracions tant viscudes, les passejades pels camps i pel cementiri que més que por convida a la pau... Pensaré en vosaltres durant la meva Pasqua a la francesa!

Molt bona Pasqua a tots.

Un petó i una forta abraçada!

Marc

La feina torna

Hola a tots!

Escric avui diumenge perquè demà no crec pas que pugui, m'esperen uns dies carregadets...

Bé, ataco directe.

Alguns sabreu que a principi d'any vaig anar a la primera reunió de l'any d'un grup escolta (scout) d'aquí a la vora. No m'hi vaig comprometre pel munt de feina que ja tenia a sobre i ho vaig deixar una mica de banda. Fa poc em van demanar si podia unir-m'hi per fer de monitor als llobatons (9-11anys). I bé, avui ha estat la meva primera reunió com a "capità" de llobatons. Ha estat molt xulo, hem fet una estona de "reflexió" i orientació, després de la missa al matí i a la tarda hem fet un joc de grecs i perses al Parc de Scéaux (el del costat de la uni). M'ha agradat molt, de fet trobava molt a faltar fer de monitor. Per ara m'he compromès a tres reunions més (fins al final de curs) i després ja veurem, però és molt probable que segueixi l'any vinent. Ah! Prendré nota de tot allò que em sembli bo per aportar a l'esplai! [una mica de disciplina per fer por als Júniors no anirà pas malament... ;) ]. I per cert, Maria i Carme, com van Júniors? Ja he vist lo del paintball, genial!!! He comentat al blog de l'esplai, però doneu-los-hi molt bons records de part meva.

Per altra banda ara arriba un allau de projectes a entregar, d'examens i encara d'altres perifèrics, però cal ser conscient que ha arribat la primavera, el bon temps... i potser caldria aprofitar-lo, no? De moment tinc la presentació d'un projecte demà i un examen infumable dijous (Physique Quantique), a part del rerefons de dos projectes que porto des de fa temps, però que no han avançat gaire i les dates d'entrega s'apropen molt perillosament.

Però bé, eso es lo que hay i cal prendre-s'ho amb filosofia i coratge... tot i que sovint me'n manca per causa de la pressió d'haver-ho de fer tot alhora.

Ah!!!! Recomanació pels petits! Si voleu anar a l'estranger per fer un erasmus i viure la vida erasmus, no aneu a Centrale!!!! Per altra banda però, hi ha moltes altres coses que valen ben bé la pena. {va, un dia us parlaré de lo bo que aporta Centrale i el que no val la pena}

Per últim, dir-vos que després de l'examen de dijous me'n vaig al WERP (WeekEnd de Repérage de Pâques), és a dir un cap de setmana als Pirineus amb el Raid per explorar la ruta i els camins per on passarà la competició, així com contactar tots els "prestataires" de les actis fun (raft, tir, escalada, espeleo...), els campings... Total, que me'n vaig a la muntanya a collir les primeres flors de primavera! :)

Dilluns vinent us explicaré que tal ha anat tot.

Un petó general! Que tingueu molt bona setmana!!!

Marc

Le Pistus

Feia temps que no escrivia... i és que de fet tinc un problema, la gestió del temps. Tinc tantes coses a fer que em sembla que no tinc temps de res, però al mateix temps, miro el dia que acaba i em dona la impressió de no haver fet res.

Potser és pel que dic sempre que no hi ha grans coses a fer, sinó un munt de petites... però no n'acabo d'estar del tot convençut.

Després d'aquesta breu introducció, us explico a grans trets el que ha estat una de les millors setmanes de l'any.

Primer de tot perquè eren vacances. He intentat oblidar tota la feina (que he de fer ara), buidar el cap de les preocupacions dels terminis pels projectes i les presses per trobar hores per estudiar un examen a última hora... i ho he aconseguit bastant bé.

Aquesta setmana he marxat "al Pistus". És la setmana d'esquí de l'École Centrale, organitzada per l'associació Piston Ski, on jo hi sóc ben present.

Cal mencionar abans que venia d'una setmana particularment carregada, amb dos examens finals i tres presentacions de projectes i per tant venia molt cansat (havia dormit unes 4-5 hores de mitjana durant la setmana) i evidentment venia sense la mentalitat que cal just abans d'un esdeveniment així (per comparar, imagineu una setmana d'examens just abans de marxar de campaments com a monitor).

Doncs això, em vaig trobar divendres al vespre amb la responsabilitat d'un bus de 70 persones una mica com de sorpresa. Els primers dies no vaig aconseguir gaire rebaixar el meu nivell d'activitat ja que hi havia un munt de coses a fer, però de mica en mica vaig anar entrant en el clima vacances d'esquí...

Es van barrejar estones de "feina pesada" amb estones de goig intens. Tot i que és evident que no gaudeixes tant d'un esdeveniment quan ets darrere del taló, vaig aconseguir tenir moments que guardo amb molta il·lusió. En particular dijous, vam fer un stand de test de material d'esquí de tot tipus (snowblades, snowscoots, télemarks...) i jo em vaig encarregar durant tot el dia de la gestió del stand, fent els reglatges de les fixacions i donant les consignes a tothom (quan en principi només havia de ser-hi durant una hora i escaig). Cap al final de l'estona de préstec vaig veure el meu moment per escapar-me i fer algunes baixades de pistes, ja quan quedava poqueta estona per que tanquessin les pistes. A dalt d'un remuntador em vaig trobar al Vincent i a la Cécile, dos amics del Raid, que estaven una mica més amunt a la muntanya. Aquesta va ser una de les estones que guardo amb més carinyo. Vam passar una molt bona estona xerrant i rient tranquil·lament amb els últims raigs de sol que queien sobre la muntanya. Vaig oblidar completament lo cansat del dia i ens vam quedar allà amb cap més preocupació que veure com el sol anava baixant mica en mica. El pisteur va venir a fer-nos baixar pq l'estació ja estava tancada. Vam baixar els últims amb una gran satisfacció i alegria.

Però el millor dia va ser el dissabte, l'últim dia. Qui ho havia de dir, no?

Va començar una mica "conyàs" perquè havíem de fer les maletes i netejar l'apartament, cosa que ens va portar una bona estona. Per després transportar tots els paquets a l'altra punta del poble, amb baixada inclosa pel "trans-boules" - nom que li vam donar al telefèric del poble (traduït vol dir "transporta-collons") - que anava bastant carregat.

Però bé, un cop acabat, cap a les pistes!!! Ens vam unir al principi un grup bastant gros que es va disseccionar i vam acabar uns cinc o sis de grups d'origen diferent, entre ells el Vincent (el d'abans) i la Lucie, una molt bona amiga.

Feia un dia d'ensomni, un sol genial, una companyia magnífica (tot teniem més o menys el mateix nivell i fèiem totes les pistes que ens venien de gust), la neu una mica pastosa, però vam saber trobar les bones pistes amb la bona neu. Vam riure fent mil i una burrades... vaig batre el meu rècord de caigudes en esquí!!!!! (cal dir que la neu fora pista era una merda i que totes les caigudes van ser fora pista) I estic super content, ja que feia molt temps que no queia i dóna una sensació de frescor, de llibertat, de viure!!!

A l'hora de dinar vam seguir al Vincent que ens va portar a un extrem de l'estació, a l'últim remuntador i allà vam sortir una mica fora pista, un fora pista que ja portava completament fora de l'estació, i allà sense veure ni sentir res de l'estació i amb una vista excepcional vam asseure'ns a dinar uns entrepans que no valien gaire cosa, però que en aquella situació no tenien preu.

Ens vam reunir una bona quinzena de gpa's (estudiants de primer any), la majoria del Raid, a gaudir d'aquells moments. Cal dir que també van volar algunes boles de neu innocents, o potser no tant :) Després va ser un altre cop la dispersió i vam quedar només el Vincent, la Lucie, el François i jo. Vam seguir esquiant una mica per tot arreu, trobant llocs on cridar amb totes les forces i sentir una gran llibertat, seguint fent burrades i rient... en un dels últims telecadires, em vaig distreure amb no sé exactament què i em vaig fer un molt bon cop al cap amb la cadira... encara em fa mal, però encara ric!

I podeu molt bé imaginar on vam acabar la jornada d'esquí... al mateix lloc que dijous, veient el sol com s'amagava darrere les muntanyes, fent una mica de guerres, fent "plongé dans la neige" (saltar de cap muntanya avall)... però sobretot amb una gran felicitat. Evidentment el pisteur va venir a fer-nos fora "pouvez vous nous prendre des photos dans notre dernière descente ?" vam preguntar-li. "Je n'ai rien d'autre à foutre !" va contestar-nos... i vinga avall! Vam trobar-nos esquiant fent voltes i anant d'un costat a l'altre de la pista amb quatre pisteurs que ens seguien també rient i gaudint de la nostra última baixada de la temporada.

Genial.

Ara, però, de tornada a la normalitat del campus he retrobat totes aquelles feines que havia oblidat i em trobo de nou amb examens a tocar, treballs a fer amb poc temps i amb moltes d'altres petites coses perifèriques a gestionar (véase también el vivir). Bé, toca posar-si amb ànims i coratge, però sobretot ben organitzat, per no caure en la desesperació! Per això (i gràcies a la insistència de la meva germana, la Cris) m'he decidit a fer el possible per escriure al bloc cada setmana, intentaré fer-ho tots els dilluns al vespre, ja que me n'he adonat que escrivint-vos sento que el pes no és tant gros, s'alleuja i em dona forces per afrontar-lo amb més intensitat.

Amics i família, un petó ben gros des de la meva habitació, molt a prop de la ciutat de les llums, París.

Marc

ps: a alguns us havia explicat que m'havia fet mal al genoll fa un mes. Bé doncs no havia fet cap esport per deixar descansar-lo fins aquesta setmana passada, i durant l'esquí no m'ha fet mal cap dia. Això m'ha donat esperances, però avui he anat a corre i amb menys de vint minuts ja he notat que em tornava a fer mal, el mateix mal... no ho sé, aniré a veure un altre cop al metge a veure què puc fer... però em fot, ja que m'afegeix més coses a fer dins d'un horari ja ben carregat!

ps2: poso més fotos del dissabte al picasa!

Períodes durs... o no?

Actualment estic passant un període realment... no sé si és molt dur o no, però em comporta molt esforç. És un període amb molts examens, treballs, projectes tant escolars com associatius... que mirat objectivament tampoc son tants...

Llavors què és el que fa difícil aquest període? Potser la manera de treballar, el ritme, la vasta varietat de temes... Podria dir que sóc en un període de formació en què estic desenvolupant la capacitat de gestionar molts i molt diversos temes alhora, però de moment ho porto una mica xungo...

Com el puc afrontar de manera eficient? Com m'hi puc encarar sense que m'ofegui?

Eficiència, organització del temps, ritme...

Qüestions d'inici...

Davant dels objectius, dificultats, reptes.

Cal sempre estar entre la espasa i la paret per a reaccionar? Sí, és cert, quan estic en aquesta situació, reacciono, i me'n surto prou bé, però perquè només reacciono quan estic en aquesta situació?

Tinc por. Des de fa un cert temps no m'escolto, no reflexiono, em moc per instints... Estic nerviós, em desespero i sempre em queixo del mateix (evidentment extern a mi), però no me n'adono que sóc jo qui no sap afrontar el mateix problema que porta presentant-se tot aquest temps. Em calen un parell de cleques, una espavilada. De tant en tant me les dono, però no reacciono. Em proposo objectius i els traeixo deliberadament.

Senyor, et tinc abandonat. De tant en tant et miro de reüll amb vergonya. Tot i sabent que ets aquí amb mi, no et busco, no aixeco la vista.

Perquè em passo una tarda sencera sense fer res quan tinc quatre, cinc o sis coses a fer, a treballar o a estudiar? Perquè em poso en stand-by? No m'hi sento bé.

Què em funciona més o menys bé? La planificació minuciosa. Però no és la solució ideal. Tot i això, de moment planifica't, Marc i aniràs avançant pas a pas...