Noves fresques

Com podeu veure avui he publicat tres articles. De fet els tres són el resultat del cúmul d’experiències viscudes aquests darrers dies, però no són més que una selecció. Podeu començar pel que es titula “El promès: Un dimecres que semblava qualsevol” ni que sigui per llegir la introducció i després podeu prendre el temps (o no) de llegir el que més us vingui de gust.

Aquest serà el més curt de tots (començant per que escriuré coses pràctiques i acabant per que ja son tres quarts de dues de la matinada...).

Ja queden només dues setmanes per a que torni a Barcelona i cada cop en tinc més ganes. No pas ganes de deixar París, ja que tinc la certesa de tornar-hi al setembre, però ganes de veure la família i els amics, ganes de parar el ritme frenètic de les classes, treballs i exàmens en continu.

Tinc moltes ganes de veure el galliner, que fa uns dies va celebrar el seu comiat al grup d’Universitaris Loyola (podeu veure un dels dos supervideos a la primera pàgina del web del casal http://www.casalloiola.org/ ). He de confessar que em va caure alguna llàgrima.

Una altra notícia és que ja tinc stage per l’estiu, gràcies als meus estimats tiets. Però potser més important és que hem decidit amb la meva mare que aquest estiu viuré a Barcelona a casa dels mateixos tiets. Moltes raons ens han portat a aquesta decisió i pensem que és molt encertada i farà molt de bé.

En àmbit acadèmic no es pot dir que hagi fet un any per tirar coets, però sí que m’hi he defensat. Hi ha molts factors que han influït durant aquest curs, que analitzaré amb calma durant l’estiu, que l’han fet particular, especial, difícil, únic... i un repte per l’any que ve. Ara em queden dues assignatures a acabar i examinar-me més la presentació d’un projecte que hem fet durant tot l’any (més dos controls de llengua i un parell de treballs de síntesi, però això no compta). I bé després d’això descans...

Descans intel·lectual, que no físic, ja que el treball d’obrer no permet gaire descans físic, però el canvi d’aires m’anirà molt bé.

Al final d’aquests tres escrits no em queda gaire cosa a dir (i millor per aquells que han gosat llegir-los!) només em queda enviar-vos una forta abraçada a cadascú i em permeto afegir un missatge personal:

Nacho, compto amb tu! Dóna-ho tot!

Marc