dilluns, 31 de maig del 2010

El promès: Un dimecres que semblava qualsevol.

Ja fa molts dies que no escric i que hauria de fer-ho. Molts dies on hi ha moltes coses a explicar. Podria començar potser per la manca de ganes d’escriure. Últimament he viscut moltes experiències però cada un dels dies m’han mancat les ganes d’escriure-ho. Per sort en algunes he pres nota i amb això podré fer memòria i explicar-vos-ho de la manera més fidel possible, com si sigues una nova fresca del dia.

Ja us aviso que el d’avui serà llarg, però separaré els temes per grans espais així podeu saltar d’un a l’altre.



Començo per el dia en que us vaig deixar amb el caramel a la boca (ho sento molt, els dies següents no em vaig veure en cor d’escriure).

Doncs bé, com ja vaig explicar, era un dimecres qualsevol que no havia passat gaire cosa durant el dia. Al vespre però, tenia una cita, la Bayadère, a la Òpera Nacional de París. I l’aventura va començar ja a la residència on amb cinc o deu minuts vaig haver de dutxar-me i vestir-me amb americana i tot.

Les entrades pel ballet les vam aconseguir a través d’una activitat de l’escola i per això anàvem uns quans plegats. Vam caminar ràpid per agafar el RER (el tren de rodalies de París) però en vam perdre un i extraordinàriament el següent va trigar gairebé un quart d’hora a passar, ja estàvem tots preocupats perquè no arribéssim a temps i no ens deixessin entrar al primer acte! Ja ens veieu en els canvis de línia corrents pel metro les noies entalonades i amb vestidets, els nois amb americana i ben pentinadets. Finalment vam arribar dos minuts tard i no vam poder accedir als nostres llocs. Per sort hi havia un compartiment al costat que estava mig buit i vam poder entrar-hi. Amb una visibilitat gairebé nul·la vam assistir al primer acte.

La Bayadère i l’Òpera de París... un somni. L’activitat de l’escola que us parlava abans, tractava de conèixer l’Òpera de París per fora i per dins, el seu funcionament, el costat tècnic (genial!) i el costat artístic (màgic)... una maquinària immensa que a l’hora de la representació s’uneix tota i crea un esdeveniment únic. La Bayadère és un ballet molt conegut pel tercer acte. De fet la història passa a la Índia on un rei vol casar la seva filla amb el cap de guàrdia, però aquest està enamorat d’una jove de qui un sacerdot poderós de la cohort també hi està enamorat. Rencontres discrets, amor amagat, descoberta i traïció tot això sense cap mot, només ballat. Doncs bé, la jove en un moment balla pel rei i amb ell la seva filla i el cap de guàrdia, i rep una cistella de flors, però a dins hi ha una serp venenosa que la pica. Moribunda rep l’opció de prendre un antídot a canvi de casar-se amb el sacerdot de qui no està enamorada, però escull morir per l’amor fidel al seu estimat, el cap de guàrdia. Doncs bé, aquest, amb la gran pena i desesperació que du a sobre per haver perdut la seva estimada somnia que la veu... I aquí és on entra el tercer acte.

El tercer acte és el somni que viu el cap de guàrdia, imagineu-vos tota l’escena blanca, la llum tènue i una trentena de ballarines que van baixant del cel amb un moviment lent, calmat, compassat, a poc a poc, una música que acompanya, tots els moviments perfectes i tots sincronitzats, màgic, un somni... realment un somni recreat amb el millor encert.



Vaig sortir de l’Òpera amb un... [sospir] uau!

Però la meva vesprada no havia fet res més que començar. I el moment clau va ser aquí.

Tot just sortir, la gran majoria volia tornar a la residència, però el Sebastián (argentí) va proposar de passejar una mica per París i sopar alguna cosa. Vaig dir que sí i va ser la millor decisió en molt temps.

Era una nit molt agradable, no feia ni calor ni fred. La ciutat estava viva, però bategava a ritme lent. Vam escollir una direcció i vam començar a caminar. Vam parlar de mil i un temes diferents, sobretot de com estem vivint aquesta estada a l’estranger i de com vivim al costat dels altres estudiants francesos, sovint molt tancats en els seus grups i difícils de fer trencar l’escorça. Parlant del canvi que això està provocant en les nostres vides, les noves projeccions que ara fem i abans no fèiem pas. Parlant també del futur, del que ens espera demà. Ell està vivint, des de fa poques setmanes, al centre de París, en un apartament que li costa car, però que diu que li val molt la pena; li ha permès entrar en la vida parisina. I canvia. No és pas la vida del campus aïllat de Centrale. París batega i ho fa d’una manera particular. Aquell vespre vaig tenir-ne un tast.

Vam arribar als peus de la Madeleine, un edifici enorme en forma de temple grec. A sorpresa de tots dos vam veure que el nom de veritat era Sainte Marie Madeleine i que era una església! Vam seguir caminant tot travessant els Champs-Élisées i caminant per la rue Montaigne un dels carrers més chics de tot París, en el 16ème arrondissement el barri chic i amb més classe de París. Un carrer ple de botigues, perdó boutiques de les més altes marques, cotxes impressionants, hotels 5* grande luxe i no sé què més... Cal dir que el carrer mira cap a la torre Eiffel i que li dóna un aire encara més encisador.

En aquest punt ja havíem caminat molt i encara no havíem menjat, doncs som-hi, busquem un restaurant. Al final de la rue Montaigne vam trobar un restaurant molt maco amb terrassa i vista directa a la torre Eiffel. Vam seure-hi a quarts d’onze del vespre. Ja sabia que no seria gaire barat, però valia la pena. Vam demanar un tartare (car crua assaonada) absolutament deliciós i un vi com feia temps que no n’havia pres. Sopant a la claror de París, amb vistes a la Tour Eiffel, un plat deliciós i una conversa interessant... què més es pot demanar (sí d’acord, que sigui amb la noia dels meus somnis, però no era el cas). No vam menjar res més, trenta euros per cap ja ens va semblar prou.

Amb això ja era vora la una i calia tornar a casa ja que l’endemà tenia classe a les vuit, però el metro estava tancat i per tant també el RER, doncs calia agafar un Noctilien, un bus nocturn. Però abans havíem d’arribar fins a la parada. (Per a que us feu una idea, imagineu que esteu al Poble Nou o a Horta i que heu d’agafar un Nit’Bus per anar a Terrassa. Cal anar fins a Plaça Catalunya per agafar-lo, ja que només surt d’allà). Com no teníem més transport a l’abast i ja estàvem cansats de caminar, vam optar per el Velib’ un tipus Bicing a la parisina (i que està obert les 24h!). La vesprada continuava amb una passejada en bici vora el riu, amb quatre cotxes que circulaven i unes aigües tranquil·les que reflectien els tres núvols del cel i la llum de la lluna.

Vam arribar a Chatelêt (una gran plaça d'on surten la majoria de Noctiliens) i aquí ens vam acomiadar amb el Sebastián de la vesprada tant viscuda.

No hi hauria continuació del escrit si tot hagués acabat aquí. Poc després d’haver-me assegut al bus, van entrar dues noies amb maletes i una d’elles tenia un aire familiar. Van asseure’s al darrera meu, en diagonal i vaig començar a sentir-les que parlaven en castellà. Estaven alegres i anaven rient, parlaven de la gent del bus i reien sense saber lo perillós que és ja que qualsevol podria entendre el castellà, com per exemple jo. De tant en tant una anava repetint “aquell noi em sona” i jo les mirava de reüll, perquè ella també em sonava.

Eco! La White Bang! Vaig girar-me i els hi vaig dir, ja sé de què et conec, tu vas venir a una festa de l’escola no fa gaire temps! Efectivament. Vam començar a xerrar tots tres rient de la coincidència d’haver-nos trobat i de lo perillós que és parlar d’altri sense saber del cert que no t’entén. De Madrid i d’Erasmus a París, tornaven d’uns dies a Venècia, tornada que havia estat tota una peripècia.

La peripècia havia de continuar encara quan ens vam adonar que xerrant, xerrant ens havíem passat vuit parades. No podíem fer res, a aquelles hores (quarts de quatre de la matinada) i per aquelles contrades, no hi havia taxis ni cap medi de transport més que el bus on estàvem. Vam haver de fer tot el trajecte d’anada i mig de tornada.

Finalment vam baixar a la nostra parada (viuen molt a prop del campus) i ja bastant més cansats i apagats que al principi vam arribar a casa.

Vora les cinc del matí em ficava al llit. Havia passat una vesprada per recordar. Possiblement el millor dimecres en molt i molt temps.



(He decidit continuar en una altra entrada, ja que sinó es farà massa llarg i a més la temàtica no és molt propera.

Així doncs la continuació en la propera entrada.)

Marc

2 comentaris:

  1. Aquest Sebastián deu ser un noi jove, oi?
    Què xulo tot això que expliques!!
    Un petó i fins d'aquí no massa!

    Cris

    ResponElimina
  2. Sí, sí, és un argentí d'uns 25 anys.
    Va ser just genial! :)

    Marc

    ResponElimina