L'indignat decebut

Bé, després de veure que això del blog no acaba de quallar en la meva manera de ser i de fer, no vull tampoc tornar-me a marcar objectius, així evitem més promeses sense complir i més frustracions al respecte.
Perquè ja sabem que les frustracions pròpies, aquelles provocades per fets que depenen només de tu mateix, són les pitjors i més doloroses.

Així m'he decidit a escriure al blog només quan tingui alguna cosa a dir, com per exemple avui.

Recordem l'època dels indignats, quan tots estàvem indignats d'una manera o una altra amb el sistema? Perquè no va tenir un resultat visible? Perquè va acabar-se tot difuminant-se poc a poc?
Jo, personalment, segueixo indignat de les mateixes coses de les que ho estava en aquell moment.
Així doncs, perquè va quedar tot en un no-res?

Us adjunto una possible resposta que, si més no, fa pensar.


Esta mañana fui a la asamblea de coordinación de grupos de trabajo. Cada grupo se puso a presentar lo que consideraba que eran sus "puntos mínimos", que de mínimos tenían poco. Cosas como la tauromaquia, la presencia de menús vegetarianos en las instituciones públicas o la educación gratuita y laica. Un señor mayor interrumpió y dijo "¿creéis que así se hace la revolución? no vais a llegar a ningún lado! por eso la policía no os desaloja, porque no les hace falta!!". Este señor dijo lo que muchos, cada vez más, piensan. Quizá se equivocaba. Quizá no. Pero lo que creo que es seguro es que debíamos de haberlo escuchado; en cambio, la asamblea lo abucheó y lo impidió seguir hablando, de modo que, sin echarlo explícitamente, lo echó. El señor se fue gritando, diciendo que éramos ridículos. Creo que tenía razón.

Hemos perdido los pies del suelo y estamos discutiendo cómo construir la república independiente de nuestra puta casa. Nos han bastado 10 días para hacer todo lo que ellos hacen: no escuchar a nadie, sólo al sonido de nuestra voz. Convencidos de que hacemos lo correcto, y lo bueno, censuramos toda voz que vaya en contra en vez de escucharla y considerar si podremos habernos equivocado. Es muy duro admitir eso, pero más dura es la derrota, aunque tarde un poco más en venir. Convencidos de que nuestras ideas son "las que deberían" tener todas las personas, no aceptamos que no las tengan. Quizá es cierto y quizá nuestra ideología sea la mejor y más maravillosa, pero deberíamos aceptar que hay gente que no está preparada para asumir tantísimos cambios de golpe. No asumimos que las cosas llevan su tiempo, y de la noche a la mañana queremos cambiar cada hábito de la vida de gente normal, a quienes se supone que queremos defender. Les imponemos dogmáticamente esta ideología; eso en mi pueblo se llama totalitarismo. Quizá no sea tan difícil ser como esos a quienes criticamos, sólo hace falta un poquito de poder, un poquito de apoyo masivo en un principio, y apenas 10 días...

"Democracia directa asamblearia", enunciaba otro de los portavoces de grupo como exigencia mínima. Pero, ¿ya hemos olvidado que el grito que unió a toda la gente fue "no nos representan"? En ese grito se exige una democracia representativa real, y no una fraudulenta y ficticia como esta, en la que el 33% se abstiene y el partido ganador es apoyado por un 24%. Eso es lo que quiere la gente, ser representada, y punto. Pero de ahí, no hemos pasado simplemente a la democracia participativa, sino, sin más preámbulos, a la directa asamblearia! Toma! Hay gente que se abstiene porque prefiere quedarse en el sofá. ¿Irían a referendos? Mucho menos a asambleas... Yo no creo en el asamblearismo, y menos en un país de 44 millones de personas, pero en el caso de que fuera el mejor sistema, deberíamos ver que España no está preparada para él. Primero consigamos una verdadera democracia representativa, e incluso, incluso, planteemos una participativa. Pero no, exigimos como "mínimo" un asamblearismo. Cuando salga ese "manifiesto de mínimos", dudo que nadie en Sol tolere que no incluya "sus mínimos personales". Acabaremos por precisar en él cuál debe ser el ancho de las tuercas en nuestro ideal y fantástico mundo de ensueño. Por tanto, aunque mucha gente piensa como yo, no creo que esto pueda cambiar ya. Porque se dice que no hay poder en Sol; ¿ah, no? Claro que lo hay. La asamblea general dicta y ordena. Una asamblea que de general tiene muy poco. Porque la única generalidad que deberíamos considerar es la de la ciudadanía española, una que ya llegó a un consenso clarísimo. Tan claro que sacó a la gente a la calle sin necesidad de asambleas. Salimos a la calle, y se asustaron; se asustaron porque por una vez teníamos todos algo en común, por una vez no estábamos divididos... Nos criticaron, muy sagazmente, que no teníamos ninguna propuesta concreta. Y tragamos el anzuelo. Vaya si lo tragamos... Y nos pusimos a discutir y a discutir y a dividirnos en matices e intereses personales, y nos pasó lo que siempre le pasa a la izquierda, que ni siquiera ella sabe lo que quiere. Y nos convertimos en izquierda. Creemos que debemos llegar a un consenso para legitimar el haber tomado las calle, pero realmente fue ese consenso el que nos sacó a ella. Y buscando lo que ya teníamos, lo hemos perdido.

Quizá el problema sea que ese acuerdo, esa voz unánime incluye los deseos de TODOS, y por tanto, no los de unos pocos, no los de muchos anti-sistema acampados que por fin, tras años de conversaciones utópicas en cervecerías nocturnas de Vallecas, han encontrado un lugar donde vivir por unas semanas ese sueño suyo durante tanto tiempo imaginado entre canción y canción de "Eskorbuto". Tampoco los de toda una serie de -ólogos que gracias a sus conocimientos tienen muy claro cómo sería el estado que consideran el correcto y no pueden esperar ni un segundo a precisar ley por ley todo ese sistema. Y todos juntos han convertido esto en su videojuego particular, en su partida de rol en vivo. Sol: patio de recreo de idealistas con prisas. De idealistas que se niegan a escuchar a quien les quiere hacer dejar soñar, hacer despertar, decirles quizá una cruda realidad. Las izquierdas se han apoderado de esto y por eso esto no tiene futuro. Como veis, no soy de izquierdas. Creo en aquello que decía Ortega: "ser de izquierdas, ser de derechas: simplemente una de las infinitas maneras que tiene el hombre de ser un imbécil". Esto tuvo fuerza porque no era de izquierdas, era de la gente. Pero ya no es así. Sol está herido de muerte porque tiene un poder establecido, que como todo poder, no escucha.

No teníamos nada que celebrar porque estábamos indignados, porque, sí, teníamos miedo, aunque dijéramos que no. Ese miedo era nuestra fuerza, si lo hubiéramos convertido en fuego. Y es que sobraban los motivos y nos perdimos buscando las razones. Y por el camino hicimos de un símbolo un festival circense.

Y no había nada que discutir, porque estaba todo clarísimo.
No había nada que proponer, porque era hora de exigir.
No había nada que decidir, porque nosotros tampoco representábamos a nadie.


Ojalá me equivoque y tenga que pedir disculpas por esto. Entretanto les deseo ánimo, a ver si consiguen todos esos mínimos, y ya que se ponen, que no olviden el mío: me gustaría ser rubio, alto y estar muy cachas. Creo que es mi derecho fundamental. Que conste en el manifiesto.

Fdo: Un ciudadano, como otro cualquiera, que estuvo indignado y que ahora está decepcionado.

Si tu también estás decepcionado, habla de ello, para que la próxima vez que la Historia nos de una oportunidad así (una en la que todo jugó a nuestro favor, en la que incluso la violencia e irreflexibilidad del poder nos legitimó delante de Europa entera), no volvamos a perderla masturbando nuestro ego con ocasión de la mirada de todo un mundo puesta en nosotros.

Pols blanca, bell espectacle natural

Fa unes hores ha començat a nevar, com molt sovint passa aquests darrers dies, però avui és especial.

De bon matí a 0,7ºC

21 d'octubre de 2010, 07h37, el termòmetre exterior marca 0,7ºC. Un matí fresquet, el cel clar, encara es veu el Cinturó d'Orió.

Acabo d'entregar el rapport de Stage Opérateur, que tenia ahir com a data límit - he aconseguit que la senyoreta de la neteja m'obrís el despatx per deixar-lo a sobre de la taula - així que perfecte. Cal dir que aquest document l'he acabat aquesta matinada cap a dos de tres.

Avui m'espera la finalització d'un treball per presentar demà i l'estudi d'una de les meves creus de l'any passat, "Transferències Tèrmiques" (o "Calor", com se li diu a Barcelona).

7h54, el termòmetre encara es diverteix i ha baixat a 0,5ºC. Ja es veu un color taronja a l'horitzó, el sol s'està enunciant.

Em faltaria per explicar-vos dos títols: "London" i "La Cruz' " però és hora d'anar a classe. Ben aviat vindran novetats.

Un nou i bon dia comença, ànims a tots!

Marc

Retrobament amb Centrale

M'he saltat dues setmanes de blog... d'això se'n diu començar bé.

De fet, aquestes dues setmanes m'han servit per retrobar Centrale, amb les seves presses, les informacions a última hora, el haver-ho de fer tot al

mateix moment... I com ja sabeu això és el que porto pitjor. També hi ha però l'altra cara de la moneda que són totes les activitats que arribem a fer amb les associacions i d'altres. Ara és període de reclutament i tot el campus bull d'activitat. Aquest any estic fortament implicat en el Piston Ski i en el club de photo, CentraleNum.

Com a notícies importants, avui hem (CentraleNum) inaugurat una exposició de fotos a l'edifici de l'escola que dóna visibilitat a la nostra feina.

Una de les fotos de l'exposició

Altres fotos de la sel·lecció es poden veure en el meu Picasa.

Altres notícies, aquest cap de setmana hem anat amb la CC (comunitat cristiana) a passar un parell de dies junts a la "Abbaye de la Pierre qui Vire". Un lloc molt maco i tranquil però que ens ha fet un fred impressionant. Valoració: bé per trobar una estona de pregaria, malament per avançar la feina per fer.

I d'altres coses amb les que estic ocupat: organització d'una visita per París pels avis, S&I i C&U, arrencada del projecte EcoCSCRacing (competència del Formula Student de l'ETSEIB on està l'Anna Manich), examens a la vista d'assignatures d'aquest any i de l'any passat a recuperar, posada en marxa del Piston Ski i de Centrale Num, alguna que altra festa que cal anar-hi, l'escalada (aquest any faig escalada com a esport universitari), el francès i l'anglès... i tot això enmig de classes d'assignatures ben variades. Ah, i l'habitació! Que li cal una bona repassada des del dia que vaig arribar que no vaig tenir temps d'endreçar (de l'habitació no us ensenyaré fotos de moment...).

Amb tot això us desitjo molta empenta pel començament de curs a cadascun de vosaltres. Recordeu que per rendir al màxim (o per rendir una mica ni que sigui) cal preservar les hores de son! És per això que jo ara us deixo i me'n vaig a fer nones.

Una forta abraçada a tots!

Marc

Serà diferent?

Quantes vegades ens hem preguntat això al refer quelcom ja viscut? A voltes perquè no volem que canviï, a voltes perquè posem tota la fe en que sigui una experiència nova però tenim por de que es repeteixi allò.

Heu vist que he canviat el format del blog, m'ha agradat, ho faré més sovint.

Avui és un d'aquells dies en què la inspiració ve i se'n va com en una Jam-Session sent aparèixer i amagar-se un instrument. Però m'he obligat a escriure ja que hi ha molt de què escriure: Taizé, rentrée, Pistus, Jam-Session, assignatures, projectes a acabar, WW... Ho haurem de fer a pams i, encara que intento escriure tot i tenint els ulls clucs, cal dir que és força endormiscant...

Però de vegades el ulls clucs deixen anar les idees tal com surten. La pregunta era; serà diferent? Ara em ve al cap el Pistus (o Piston Ski). Trobo que necessita uns quants canvis si volem oferir quelcom de qualitat. Jo sóc el responsable de la "démarche qualité" cosa que em permet desenvolupar les meves idees amb una excusa prou vàlida. el problema és que l'associació té una presidència bastant estàtica i això afecta a tot l'equip que treballa sense molts ànims i amb no gaire ganes. Però no és la meva feina de motivar tot el personal, sinó del President (en aquest cas presidenta) i si no en sap que foti el camp i deixi als altres! Si va molt per lo pràctic i les necessitats immediates i no es preocupa de l'estructura de l'associació i tots els membres, la cosa se'n anirà a norris. Bé però deixarem passar un temps a veure com evoluciona tot i si m'accepten algunes proposicions.

Avui ja veieu que no guardo cap ordre, estic fent que aquest escrit sigui un mirall del que penso en aquest moment.

Aquest vespre he descobert les Jam-Sessions a l'escola. Ja sabia que n'hi havia, però no era molt conscient del que era ni del nivell que hi havia. Les Jam-Sessions son sessions d'improvisació on diferents músics entren o surten del escenari tal com volen i a sobre d'una base, cada instrument va improvisant una melodia pròpia però que encaixa perfectament els altres que l'acompanyen. I he vist que en la propera i puc participar; no amb instruments, no en sabria, sinó amb la veu... ho provarem, a veure què dóna...

Ja us allibero de llegir pensaments d'un costat a l'altre sense cap tipus d'ordre. Només us dic que estic viu, estic bé, ja comencem amb feina, el futur immediat m'espera amb molta, molta feina, però tinc ganes de fer-la bé, així que som'hi!

Està plovent, dormirem bé avui. Demà serà un bon dia.

No sé perquè ho dic això, però tinc una bona sensació. Bona nit.

Crisi com excusa? Ja n'hi ha prou!

Prou parlar de Crisi!!! Ja ho sabem que estem en crisi, ara toca posar-se a treballar!!!

Última setmana

Només dos mots, que l'altre dia ja vaig escriure molt i aquest vespre encara he d'estudiar.

Ja sóc a l'última setmana d'aquest primer curs a l'École Centrale Paris. (durant l'estiu en faré una valoració). L'última setmana, però no com les que estava acostumat al cole, una setmana tranquil·la amb activitats i festes... No. Estem carregats de feina fins l'últim dia!!!

Avui hem fet la presentació del projecte anual. Hem treballat per Airbus en la temàtica dels carburants alternatius al querosè tot construint una eina per valorar la maduresa tecnològica, mediambiental, qualitativa i econòmica. Quelcom de molt gran, però per fi ho hem acabat. Ens han promès bona nota i el client (Airbus) està molt content, així que genial.

La resta de la setmana, em queden dos controls finals i dos mini-treballs a entregar que ens van donar la setmana passada. Així doncs, no tinc excusa per avorrir-me.

Cal però que trobi el temps per anar al banc, fer les maletes, les caixes... Però no patiu ja que es pot no tenir temps? De fet el temps no es té ni es deixa de tenir, és quelcom que passa... però com podem definir el temps sense utilitzar el mot temps o el seu significat? Podria el bosó de Higgs canviar la concepció del temps (que tothom entén, però ningú no sap explicar) com en el seu dia es va creure amb altres partícules elementals?

(Perdoneu-me, un dels treballs és de filo i estem parlant del temps...)

Us dic que no patiu perquè fins i tot trobarem l'estona per sortir a fer la festa grossa i per fer la "grasse mat" el dia següent. (grasse mat = grasse matinée = dormir fins ben, ben tard...)

D'aquí una setmana i unes hores ja estaré volant cap a Barcelona. Sabent que hi tornaré al setembre, no em fa pena marxar de París, sinó que em fa molta il·lusió tornar a la terra, poder veure-us a tots i recuperar el Català com la llengua principal del meu dia a dia!

Me'n torno a estudiar. Un petó i fins ben aviat!

Marc