Feia temps que no escrivia... i és que de fet tinc un problema, la gestió del temps. Tinc tantes coses a fer que em sembla que no tinc temps de res, però al mateix temps, miro el dia que acaba i em dona la impressió de no haver fet res.
Potser és pel que dic sempre que no hi ha grans coses a fer, sinó un munt de petites... però no n'acabo d'estar del tot convençut.
Després d'aquesta breu introducció, us explico a grans trets el que ha estat una de les millors setmanes de l'any.
Primer de tot perquè eren vacances. He intentat oblidar tota la feina (que he de fer ara), buidar el cap de les preocupacions dels terminis pels projectes i les presses per trobar hores per estudiar un examen a última hora... i ho he aconseguit bastant bé.
Aquesta setmana he marxat "al Pistus". És la setmana d'esquí de l'École Centrale, organitzada per l'associació Piston Ski, on jo hi sóc ben present.
Cal mencionar abans que venia d'una setmana particularment carregada, amb dos examens finals i tres presentacions de projectes i per tant venia molt cansat (havia dormit unes 4-5 hores de mitjana durant la setmana) i evidentment venia sense la mentalitat que cal just abans d'un esdeveniment així (per comparar, imagineu una setmana d'examens just abans de marxar de campaments com a monitor).
Doncs això, em vaig trobar divendres al vespre amb la responsabilitat d'un bus de 70 persones una mica com de sorpresa. Els primers dies no vaig aconseguir gaire rebaixar el meu nivell d'activitat ja que hi havia un munt de coses a fer, però de mica en mica vaig anar entrant en el clima vacances d'esquí...
Es van barrejar estones de "feina pesada" amb estones de goig intens. Tot i que és evident que no gaudeixes tant d'un esdeveniment quan ets darrere del taló, vaig aconseguir tenir moments que guardo amb molta il·lusió. En particular dijous, vam fer un stand de test de material d'esquí de tot tipus (snowblades, snowscoots, télemarks...) i jo em vaig encarregar durant tot el dia de la gestió del stand, fent els reglatges de les fixacions i donant les consignes a tothom (quan en principi només havia de ser-hi durant una hora i escaig). Cap al final de l'estona de préstec vaig veure el meu moment per escapar-me i fer algunes baixades de pistes, ja quan quedava poqueta estona per que tanquessin les pistes. A dalt d'un remuntador em vaig trobar al Vincent i a la Cécile, dos amics del Raid, que estaven una mica més amunt a la muntanya. Aquesta va ser una de les estones que guardo amb més carinyo. Vam passar una molt bona estona xerrant i rient tranquil·lament amb els últims raigs de sol que queien sobre la muntanya. Vaig oblidar completament lo cansat del dia i ens vam quedar allà amb cap més preocupació que veure com el sol anava baixant mica en mica. El pisteur va venir a fer-nos baixar pq l'estació ja estava tancada. Vam baixar els últims amb una gran satisfacció i alegria.
Però el millor dia va ser el dissabte, l'últim dia. Qui ho havia de dir, no?
Va començar una mica "conyàs" perquè havíem de fer les maletes i netejar l'apartament, cosa que ens va portar una bona estona. Per després transportar tots els paquets a l'altra punta del poble, amb baixada inclosa pel "trans-boules" - nom que li vam donar al telefèric del poble (traduït vol dir "transporta-collons") - que anava bastant carregat.
Però bé, un cop acabat, cap a les pistes!!! Ens vam unir al principi un grup bastant gros que es va disseccionar i vam acabar uns cinc o sis de grups d'origen diferent, entre ells el Vincent (el d'abans) i la Lucie, una molt bona amiga.
Feia un dia d'ensomni, un sol genial, una companyia magnífica (tot teniem més o menys el mateix nivell i fèiem totes les pistes que ens venien de gust), la neu una mica pastosa, però vam saber trobar les bones pistes amb la bona neu. Vam riure fent mil i una burrades... vaig batre el meu rècord de caigudes en esquí!!!!! (cal dir que la neu fora pista era una merda i que totes les caigudes van ser fora pista) I estic super content, ja que feia molt temps que no queia i dóna una sensació de frescor, de llibertat, de viure!!!
A l'hora de dinar vam seguir al Vincent que ens va portar a un extrem de l'estació, a l'últim remuntador i allà vam sortir una mica fora pista, un fora pista que ja portava completament fora de l'estació, i allà sense veure ni sentir res de l'estació i amb una vista excepcional vam asseure'ns a dinar uns entrepans que no valien gaire cosa, però que en aquella situació no tenien preu.
Ens vam reunir una bona quinzena de gpa's (estudiants de primer any), la majoria del Raid, a gaudir d'aquells moments. Cal dir que també van volar algunes boles de neu innocents, o potser no tant :) Després va ser un altre cop la dispersió i vam quedar només el Vincent, la Lucie, el François i jo. Vam seguir esquiant una mica per tot arreu, trobant llocs on cridar amb totes les forces i sentir una gran llibertat, seguint fent burrades i rient... en un dels últims telecadires, em vaig distreure amb no sé exactament què i em vaig fer un molt bon cop al cap amb la cadira... encara em fa mal, però encara ric!
I podeu molt bé imaginar on vam acabar la jornada d'esquí... al mateix lloc que dijous, veient el sol com s'amagava darrere les muntanyes, fent una mica de guerres, fent "plongé dans la neige" (saltar de cap muntanya avall)... però sobretot amb una gran felicitat. Evidentment el pisteur va venir a fer-nos fora "pouvez vous nous prendre des photos dans notre dernière descente ?" vam preguntar-li. "Je n'ai rien d'autre à foutre !" va contestar-nos... i vinga avall! Vam trobar-nos esquiant fent voltes i anant d'un costat a l'altre de la pista amb quatre pisteurs que ens seguien també rient i gaudint de la nostra última baixada de la temporada.
Genial.
Ara, però, de tornada a la normalitat del campus he retrobat totes aquelles feines que havia oblidat i em trobo de nou amb examens a tocar, treballs a fer amb poc temps i amb moltes d'altres petites coses perifèriques a gestionar (véase también el vivir). Bé, toca posar-si amb ànims i coratge, però sobretot ben organitzat, per no caure en la desesperació! Per això (i gràcies a la insistència de la meva germana, la Cris) m'he decidit a fer el possible per escriure al bloc cada setmana, intentaré fer-ho tots els dilluns al vespre, ja que me n'he adonat que escrivint-vos sento que el pes no és tant gros, s'alleuja i em dona forces per afrontar-lo amb més intensitat.
Amics i família, un petó ben gros des de la meva habitació, molt a prop de la ciutat de les llums, París.
Marc
ps: a alguns us havia explicat que m'havia fet mal al genoll fa un mes. Bé doncs no havia fet cap esport per deixar descansar-lo fins aquesta setmana passada, i durant l'esquí no m'ha fet mal cap dia. Això m'ha donat esperances, però avui he anat a corre i amb menys de vint minuts ja he notat que em tornava a fer mal, el mateix mal... no ho sé, aniré a veure un altre cop al metge a veure què puc fer... però em fot, ja que m'afegeix més coses a fer dins d'un horari ja ben carregat!
ps2: poso més fotos del dissabte al picasa!
