“Église de Sant Ignace. Una església gòtica, allargada i alta amb capelles a cada costat. Amb aquesta esplendor esperem trobar un gran i majestuós altar, però no hi és. Les cadires estan disposades en cercle utilitzant l’espai de les capelles i deixant una gran plaça al bell mig de l’església amb un petit i senzill altar quadrat.
Una creu (tipus la del cole) el presideix. Tres ciris a l’altra banda li donen la claror suficient.. Als peus del Crist, unes flors, i recolzat contra l’altar una imatge del Sagrat Cor de Jesús que sembla que floti sobre d’un bon munt de petites espelmes que li donen un aspecte màgic, juntament amb el seu somriure càlid.
La celebració es titula La Messe qui prend son temps. M’han calgut vuit mesos per descobrir-la i venir-hi per primer cop.
A l’entrada una noia m’explica, per si de cas, que és una missa més llarga del normal, que hi ha un temps de pregària en silenci i un temps de compartir en grups petits. Una petita orquestra assaja mentrestant. L’església es va omplint, l’orquestra ha parat...
La missa comença.” Reflexions just abans de començar la celebració.
Reflexions d’ara tot recordant el que vaig sentir durant la celebració.
“Tot comença normal, uns quants cants (molt participats com a la majoria de parròquies franceses) i les lectures... alto! L’evangeli l’ha llegit una noia d’entre nosaltres sense anunciar-lo ni acabar amb “És Paraula del Senyor”. Agafo el meu paper i veig que és normal, primer es fa una lectura de l’evangeli per reflexionar-hi, proposar-hi un ensenyament i després fer la Proclamació de la Paraula llegit pel diaca. Una Proclamació en que tothom estava dret a la plaça del mig de l’església escoltant la Paraula.
Moment de silenci, de reflexió, de pregària. Em sento buit. N’he perdut l’habitud. Què faig aquí? On sóc? On vaig? On ets que no et veig? Silenci. Contemplo les espelmes i tothom assegut per terra. Em recorda Taizé i les pregàries del Casal. Silenci. Em recullo dins meu i sento ràbia. Ràbia, perquè? Massa preguntes sense resposta. “Senyor, et demano gràcia per tal que totes les meves intencions, accions i operacions siguin sempre dirigides vers la lloança i servei de Sa Divina Majestat”. Pregària de Sant Ignasi apresa en els Exercicis Espirituals. Silenci. Només em surt un “sóc aquí Senyor”.
Es la celebració de la Santíssima Trinitat. En el temps per compartir hem format un grup de quatre, cadascú diu què li ha xocat més de l’evangeli, quina veritat, quin misteri. Jo no dic res. La senyora més gran al final em convida a parlar. Jo confesso que no he reflexionat gaire sobre el text, sinó que era el primer cop que venia i que m’hi sentia a gust. La senyora em somriu i em diu que potser és aquesta la veritat que el Senyor volia transmetre’m avui. Potser sí, no ho sé, estic confús.”
Un petit temps de partage autour de quoi manger et boire a suivi l’eucharistie. J’ai connu Vivianne, Anne-Sophie, Johny et deux ou trois autres de qui je ne me rappel pas les noms. Elle a l’aire très sympathique et vivante cette communauté de l’église St. Ignace de Paris. Il a fallu trop de temps pour que je la connaisse, mais je pense y aller plus souvint. Par l’instant j’y irais ces deux prochains dimanches avant les vacances d’été pour la connaitre mieux. C’est sympa, c’est un mélange entre messe française, Casal et Taizé.
Je pense que c’est un truc comme ça qu’il me faut, mais cette affirmation n’est qu’un raisonnement. What about feelings?
Où suis-je ? Où vais-je ? Pourquoi je ne te vois ou sens pas à mon côté, mon Seigneur et mon Dieu ?
(Una estona per compartir al voltant d’una mica de menjar i beure ha seguit l’eucaristia. He conegut a la Vivianne, la Anne-Sophie, el Johny i dos o tres altres de qui no recordo els noms. Te pinta de molt agradable i viva aquesta comunitat de l’église St. Ignace de París. Ha calgut massa temps per a que la conegui, però penso anar-hi més sovint. De moment hi aniré els propers dos diumenges abans les vacances d’estiu per la conèixer millor. És divertit, és una barreja entra missa francesa, el Casal i Taizé.
Jo crec que és alguna cosa com això el que em cal, però aquesta afirmació no és que un raonament. I què hi ha dels sentiments?
On soc? On vaig? Perquè no et veig o et sento al meu costat, Senyor meu i Déu meu?) Traducció de les reflexions de just després de la celebració.
No sé què és exactament això que acabo d’escriure, però correspon al diumenge passat que vaig descobrir la comunitat de Sant Ignasi de París i la seva eucaristia especial anomenada la MT o la missa que pren el seu temps.
Marc
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada